Les informacions aquí exposades són de collita pròpia basant-me en documents antics i per tant entren en el camp de la interpretació. La bibliografia en un tema tan esmunyedís com aquest és sovint igualment una interpretació que pot ser tan errònia com la present - en alguns casos he trobat cites de documents antics llegides de manera que al capdavall deien exactament el contrari del que, en la meva opinió, el document original realment diu. L'afinació dels instruments sempre tindrà un punt d'imprecisió per la influència de factors externs i la resolució de l'oïda.
Principals fonts consultades:
De Musica, Francisco Salinas, Salamanca, 1577
Arte de tañer Fantasia, Fray Tomás de Santa María, Valladolid 1565
Declaración de instrumentos musicales, Juan Bermudo, 1555
Il primo libro (tratado de Glosas), Diego Ortiz, Roma 1553
Syntagma Musicum, Michael Praetorius, Wolffenbüttel, 1619
Andreas Werckmeister, Erweiterte und verbesserte Orgel-Probe. Calvisius, Quedlinburg, 1698
Andreas Werckmeister, Musicae mathematicae hodegus curiosus, oder richtiger musicalischer Weg-Weiser. Calvisi, Franckfurt 1686
Andreas Werckmeister, Musicalische Temperatur. Calvisius, Quedlinburg u. a. 1691
Jean-Jacques Rousseau, Dictionnaire de musique, 1767
Entrevistes amb diversos constructors, harmonitzadors i afinadors, mesures i experiències en diversos instruments històrics conservats.
Les tonalitats establertes amb les seves característiques ofertes pels tempraments establerts com els de Weckmeister i Kirnberger (i d'altres) i el mesotònic de 1/6 de comma però ja no eren suficients per als músics, i l'evolució natural portà a una reducció de la fracció de comma arribant en l'època romàntica de manera generalitzada al mesotònic de 1/9 de comma així com en alguns orgues tardans al mesotònic de 1/10 de comma
En temps moderns s'ha dit des d'una posició d'ignorància de la història i la cultura que des de Bach s'havia instaurat una cosa anomenada "temprament igual" traduint malament el terme alemany "Gleichschwebende Stimmung", referint-se a un hipotètic temprament mesotònic de 1/12 de comma; és a dir, manllevem 1/12 de comma de cada una de les 12 quintes del cercle, obtenint així un sistema uniforme on tots els intervals son iguals, sigui quina sigui la seva posició, i eliminant completament el caràcter diferencial de totes les tonalitats.
Com ens demostren orgues conservats, però també documents de constructors i orgueners, la realitat no és pas aquesta, com corroboren per altra part declaracions de pianistes com Frédéric Chopin o Franz Liszt que defensen composicions en tonalitats poc usuals per la sonoritat especial donada l'afinació dels pianos (que altrament no especifiquen). Per tots els indicis, es referien a un sistema pròxim al 1/9 o 1/10 de comma.
L'explicació ve d'una confusió matemàtica. En alemany el pretesament "temprament igual" s'anomena "Gleichschwebend", el que traduït seria "amb batiments iguals". El batiments són la percepció d'una modulació d'amplitud quan sentim dos o més sons amb freqüències sense concomitància exacta, és a dir, no perfectament afinades.
Aquí podem sentir perfectament els batiments. Primer un Do greu, després el do sostingut, i després junts generant un batiment molt audible, en diverses octaves:
Los batiments
Com podem sentir clarament, la velocitat dels batiments es duplica a cada octava que pugem. I això és precisament la clau del problema: si, com fan els afinadors d'instruments de tecla, definim el temprament a aplicar afinant l'octava central de l'instrument aplicant una velocitat de batiments igual per a cada quinta, estarem molt lluny d'aquest presumpte "sistema igual" (que seria el mesotònic de 1/12 de comma pitagòric). Els bons afinadors saben perfectament quines quintes triar per a aplicar aquests "batiments iguals" per a obtenir un temprament (en solen dir "afinació") adequada per a diversos repertoris i tonalitats. Tot i que hi han petites diferències, el resultat d'aquest "error matemàtic" és un temprament molt semblant als mesotònics de 1/9 o 1/10 de comma. Si volguéssim fer un temprament igual hauríem de distribuir la freqüència dels batiments no de manera igual, sinó de manera proporcional. En alemany n'hauríem de dir "Proportional schwebende Temperatur".
Això ens explica perquè molts pianistes diferencien entre els afinadors que fan el temprament d'oïda i els que ho fan amb l'ajuda d'un aparell electrònic. D'oïda, si es fa bé, obtindrem un temprament lleugerament desigual, que és com havia estat sempre fins a l'aparició de l'electrònica, mentre l'afinació feta de manera proporcionalment exacta és inert i priva de caràcter i color la música.
El temprament mesotònic de 1/9 de comma es pot considerar doncs el sistema adequat des de mitjans del segle XIX fins a l'actualitat, excepció feta dels instruments electrònics i els pianos mal afinats.
Enric Granados, el Pelele, mesotònic de 1/9 de comma
Com a tempraments coneguts entre els "arbitraris" en trobem dos més en la nostra eina https://www.atmos.cat/trasto/arciorgano/ - el tercer i últim de l'esmentat Kirnberger, i el de Francesco Vallotti, molt de moda actualment i emprat de manera extemporània i errònia (es fa, al meu entendre, perquè "queda bé dir-ho" encara que al capdavall ens passem el temprament pel folre), i del que no es té cap constància que Vallotti mateix l'hagués usat.
Al capdavall ambdós temprament són molt pròxims, sinó idèntics, al mesotònic de 1/6 de comma pitagòric (evolució natural del de 1/5 de comma). Leopold Mozart el descriu com a sistema perfecte en el seu tractat de violí, on hi proposa diferents exercicis per a aprendre'l i fa també referència als fortepianos afinats d'aquesta manera. Es pot doncs considerar el temprament regnant durant el classicisme. La majoria de tonalitats són possibles, fins i tot canvis enharmònics agosarats com fa Wolfgang Amadeus en algunes obres: anar afegint bemolls i, quan és massa, segueix modulant fent un salt mortal i convertint-los en sostinguts. Els diferents caràcters de les tonalitats encara són ben vius, alguns encara prou agres, i això ho sap aprofitar Mozart per a modular tensions molt conscientment. Moltes modulacions en la música de Mozart i altres del seu temps són fruit del temprament (com amb Schütz) i sense això no en podem apreciar ni la intenció, ni la causa, ni la bellesa ni tampoc l'humor que el geni de Salzburg hi deixa anar, com en aquest magnífic fugat a 5 veus amb múltiples contratemes:
Amb aquesta situació, amb un temprament diferent a cada poble, apareix un jove organista capaç d'unes improvisacions fabuloses, especialment de fugues complexes, i en els seus viatges es desespera: cada orgue sona diferent, les modulacions no resulten enlloc igual, i això el marca profundament. El jove talent no és altre que Johann Sebastian Bach. La dèria per trobar un sistema predictible però que conservi les característiques de les tonalitats s'entreveu en quasi totes les seves obres i, com no, en el seu "Das wohltemperierte Clavir". La traducció correcta al català seria: el teclat agradablement temperat - per tant ni bé ni malament sinó tot el contrari, una mica en el sentit de Tomás de Santa María: "es, no es".
Personalment no em convencen gaire els rius de tinta que s'han escrit sobre el "temprament de Bach". Jo crec que com a tal no existeix. Entre altres perquè un deixeble seu, Johann Phillip Kirnberger, proposa diverses solucions per a aconseguir aital temprament - l'única pega és que ho fa 16 anys després de la mort de Bach. Essent així, lo del temprament no estava doncs gens clar al meu entendre, i Bach es va avançar amb les composicions al seu temps. Però deixo aquest tema per a gent més docta que jo que segur que ho podran explicar amb més coneixement de causa. Per a contextualitzar sentirem el preludi WTC 1191 en diversos tempraments de l'època per a entendre el que comporta cadascun.
Un fet curiós en aquesta època dels tempraments "personalitzats" és el cas del famós matemàtic Leonhard Euler. A més de matemàtic era metge i pianista. En un viatge als Alps va quedar encisat dels harmònics naturals de la trompa dels Alps:
Crític amb la moda d'afrancesament rococó de l'alta burgesia europea, va descriure i promocionar un temprament que incloïa, entre altres, el setè harmònic natural de la trompa dels Alps, reivindicant un art més proper a la natura que el refinament exagerat de la societat del seu temps. Aquest temprament no va tenir èxit fora de l'ambit més estrictament local i, possiblement de manera natural, en la música popular alpina de llavors, però l'hem recuperat per a aquesta reconstrucció virtual de música popular històrica: peces i il·lustració extretes del Diccionari de Música publicat el 1767 per Jean-Jacques Rousseau. Fet amb instruments sintetitzats electrònicament i afinats amb el temprament desigual helvètic de Leonhard Euler, intentant ajustar la manera de tocar de cada instrument a la personalitat de l'instrumentista corresponent que es desprèn de l'il·lustració.
alemany alpí
català
Gige
violí
Hackbrett
dulcimer
Bassgige
baix de violí / berra
Nota: el Hackbrett suís no sembla pas adaptar-se al concepte de "dulce-melos", es tracta en realitat d'un instrument que sona molt fort. La combinació de la Appenzeller Streichmusik perdura encara fins els nostres dies i es toca principalment a l'aire lliure, resultant en un balanç sonor comparable al d'aquesta reconstrucció.
Contestar 
Citar
]
