|
(i que són reflectits en els mnemònics de la columna dreta)
Aquestes normes serveixen per a posicionar les síl·labes a cantar que són les que, imperativament, ens indiquen quins intervals hem de fer, essent aquest sempre de un to entre síl·labes consecutives, excepte entre mi i fa que és sempre d'un semitò. L'aplicació d'aquestes normes són en la pràctica l'única possibilitat que tenim per a saber quins semitons s'han de cantar o tocar en la música anterior al 1600, no té sentit que vulguem aplicar unes normes posteriors que, a l'època, ni es coneixien ni tenien vigència. Complementàriament hom establí normes pràctiques de fàcil utilització, algunes les trobem descrites en tractats, d'altres es dedueixen per l'observació de partitures i tabulatures de la mateixa peça: Cal començar observant si hi ha un B mol a la clau, cosa que ens determinarà, quan no estem en la posició de "natura" (corresponent a la de l'actual solfeig), la posició que ens permeti arribar cantant el màxim de tros possible sense haver de fer mutança és a dir, sense canviar la propietat (la posició de l'hexacord). Si cal fer mutança, s'intentarà fer-ho fora de les frases. Això es refereix a una nota superant d'un grau l'hexacord en que ens movem, que serà en qualsevol cas un fa, tornant a la propietat anterior i, així, no fer mutança. Aquesta regla és particularment important ja que és la principal responsable dels xocs harmònics habituals i característics en la música del segle XVI i que els criteris posteriors tendeixen a eliminar - erròniament. En els salts melòdics de quarta, quinta i octava la regla és de cantar la mateixa síl·laba per les dues notes - un exemple el tenim en la missa Mi-Mi de Johannes Ockeghem. En cas d'accident cal donar a la nota el nom de mi o fa segons es tracti d'un diesi o un bemoll, tornant inmediatament a la posició que l'hexacord tenia abans de l'accident (per tant, sense fer mutança). En les notes de mutança és habitual canviar de síl·laba durant la nota, dient primer l'una i després l'altra. Segons Zarlino, una regla a seguir a l'escollir les síl·labes a cantar és d'acostar-se el més ràpidament possible a la nota final de la frase, tenint tendència doncs a saltar a ut re o mi quan s'ascendeix i a la sol o fa quan es descendeix. L'origen dels noms de les notes prové d'aquest himne de les vespres de la festa de Sant Joan Baptista:
La mà de Guido d'Arezzo no té massa importància per a la solmització. Era un mnemònic que servia per a indicar la nota absoluta assenyalant un punt de la mà, una convenció en una època on no existien teclats com avui en dia que podien indicar inequívocament una nota. L'ordre de les notes està il·lustrada en la figura, ho hem de fer en una espiral imaginària. Començant per la punta del dit gros amb el que correspondria al Fa greu, es segueix cap a la base del dit gros, desplaçantse per les bases dels dits, pujant pel dit petit, tornant cap a l'esquerra per les puntes dels dits fins a l'índex, tornant cap a la base fins al Gsolreut, d'allí altra cop cap a la dreta fins al Bfabmi de l'anular, allí pujant fins al Csolfaut, cap a l'esquerra al Dlaresol, i sortint de la mà pel dit mitjà saltant fora del dit amb Elami. Així, assenyalant un punt de la mà, es podia indicar la nota sense necessitat de dir res, i cantar sense partitura seguint l'indicació del rector. |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
 maguido.gif |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
