Amb la campana grossa, un Re3 de vora 1,40m i 1700 kg

Aquí, la més xica del Monestir (un Mi4 de ca 200kg) i les tres de St. Pol (Do4, Sol3 i Mi3 de 350, 730 i 1250 kg aprox.)

La fumera que feia era ben considerable.. però estàvem tant contents...

El bisbe de Vic, Romà Casanova, que beneí les campanes noves, entregant el martell de fusta als padrins d´una de les campanes perquè la fessin sonar els primers, just beneïda.

Una vista de la campana gran, amb la bella lletreria cursiva dels peus.

Un altre angle similar al que ja he mostrat abans. Són bastaaant maques, eh!  

Què vols dir, una altra aleació???
Sempre són platejades, les campanes quan són noves... a vegades prenen un to un xic rogenc...
depèn dels materials, suposo...  
En el cas Bachert, 78 % coure 22 % estany i 1% de marge de components "aliens".
No sé més, però m´he interessat molt poc per aquests temes...

uh, uh!
t´equivoques!
Les dues campanes noves de Montserrat eren tant platejades com aquestes de St. Joan!
El que passa és que quan es comença a oxidar i perdre la pàtina brillant que tenen en pulir-les (no oblidis que en desenmotllar-les són brutes i negres, plenes de "carbonilla" o sutge) prenen aquest to més ocre... res més.

Que jo sàpiga, ja es treballa amb uns lingots que porten una mescla més o menys propera (exacta?) amb la proporció 78-22.
Sí qué és cert que durant la fusió han d´afegir estany pur per tal de compensar les minves que pateixen d´aquest darrer metall, ja que l´estany fon prop dels 350º C i el coure a més de 800 º C; per tant, han d´anar-hi afegint estany per mantenir la proporció en el moment d´abocar la "colada" al motlle, ja que l´estany s´evapora, per dir-ho d´alguna manera.
El difícil és saber com està l´aleació, crec que l´Albert Bachert ho sap a vista, no sé si per càlcul durant la fosa sabent la quantitat de metall o pel color que pren;  el cas és que ho sap amb un marge d´error molt baix.
Tampoc m´ho explicarà, ni li goso demanar.
Sé que hi tiren fòsfor (?), potser per provocar gasos que remenin el metall fos i li donin fluidesa, no sé si per garantir que el motlle s´ompli bé, potser perquè és un material que acaba de fer-ho funcionar... no ho sé.
També sé que el millor material és l´actual, eh?
El gran problema d´antic era el pefil (gruixos) i la costella (curvatura), però també l´aliatge. Aquest és un dels factors que fa que tantes camapes catalanes siguin dolentes: al pirineu sembla que hi corre tant de ferro...!
 
Aquelles coses que circulen com que el bordó de París sona tant bé perquè les dames de la cort de Lluís XIV hi tiraren or i plata de les seves joies són mentides, potser motivades pel fet que a vegades es feien les campanes amb coure provinent de moneda retirada de circulació. Ni l´or ni la plata convenen; ara bé, si el mestre fonedor (itinerant ben sovint, recorda-ho) aconseguia fer-ho creure al personal, i aquests esquitxaven...he he! millor per a ell!
Apa!