Que jo sàpiga, ja es treballa amb uns lingots que porten una mescla més o menys propera (exacta?) amb la proporció 78-22. Sí qué és cert que durant la fusió han d´afegir estany pur per tal de compensar les minves que pateixen d´aquest darrer metall, ja que l´estany fon prop dels 350º C i el coure a més de 800 º C; per tant, han d´anar-hi afegint estany per mantenir la proporció en el moment d´abocar la "colada" al motlle, ja que l´estany s´evapora, per dir-ho d´alguna manera. El difícil és saber com està l´aleació, crec que l´Albert Bachert ho sap a vista, no sé si per càlcul durant la fosa sabent la quantitat de metall o pel color que pren; el cas és que ho sap amb un marge d´error molt baix. Tampoc m´ho explicarà, ni li goso demanar. Sé que hi tiren fòsfor (?), potser per provocar gasos que remenin el metall fos i li donin fluidesa, no sé si per garantir que el motlle s´ompli bé, potser perquè és un material que acaba de fer-ho funcionar... no ho sé. També sé que el millor material és l´actual, eh? El gran problema d´antic era el pefil (gruixos) i la costella (curvatura), però també l´aliatge. Aquest és un dels factors que fa que tantes camapes catalanes siguin dolentes: al pirineu sembla que hi corre tant de ferro...! Aquelles coses que circulen com que el bordó de París sona tant bé perquè les dames de la cort de Lluís XIV hi tiraren or i plata de les seves joies són mentides, potser motivades pel fet que a vegades es feien les campanes amb coure provinent de moneda retirada de circulació. Ni l´or ni la plata convenen; ara bé, si el mestre fonedor (itinerant ben sovint, recorda-ho) aconseguia fer-ho creure al personal, i aquests esquitxaven...he he! millor per a ell! Apa!
|