NOTRE DAME DE PARÍS
 
 
Malgrat que el fil de Cervera sigui "l´única cosa realment interessant" d´aquest fòrum, he pensat que estaria bé de comentar un conjunt que -què voleu fer-hi, sóc així- també té el seu encant, vaja.
 
 
Un conjunt espectacular, almenys per la seva significació històrica -suposo que fou el gran contrapès francès a l´acabament de la gran obra de la catedral de Colònia- és el de la catedral de Notre Dame de París.
Consta de dos beffroi, dels quals es visita només el de la torre sud (que és el que sosté el gran bordó).
Aquesta torre és lleugerament més estreta que la nord, sense que sapiga el perquè. El beffroi va ser refet per M. Bellu, sota la direcció del gran descobridor de l´Art medieval francès que fou Viollet-Le-Duc.  
 
Era l´any 1845. 170 tones de roure, persianes de castanyer i 24,20m d´altura, des d´on comencen les bigues fins al punt més alt (que no és on van les campanes). Viollet era sistemàtic, i va fer un molt bon estudi dels històrics beffroi de les grans catedrals franceses (Chartres, Rouen, Sens, etc). Això queda palès en algunes publicacions seves que hem trobat, d´un rigor i d´una profunditat inusuals.
La torre sud tenia un beffroi ja el 1423, però el seu estat devia ser molt dolent, com tota la catedral a principis del segle XIX.
 
El beffroi fa (a la seva base) 9,12m de costat i a dalt (es va estrenyent) 7,20m.
Té dos massissos que es creuen al mig (enlloc d´un, paral·lel als dels extrems) degut a l´enorme alçada que pren, i per donar major fixació al puntal central. Un d´aquests dos massissos no apareix fins al segon pis, i els dos darrers pisos tampoc el tenen, ja que han de poder-hi passar les campanes. (actualment sols una, a la torre sud).
Dalt del darrer pis hi ha un passadís de servei a tot el voltant i una galeria vidriada, per poder-s´hi veure sense patir els vents.
El segon massís que es creua, només existeix doncs, fins al punt A marcat en el segon croquis (dedicat als massissos centrals).
 
El conjunt de l´obra de fusteria es troba recobert a partir del punt B dels croquis per unes persianes de grans dimensions ("abat-sons" en diuen) que s´aguanten solament de l´estructura de fusta i no dels finestrals. Aquestes persianes de castanyer són recobertes de plom, per tal d´impermeabilitzar la fusta alhora que impedir que la pluja o la neu entrin dins l´edifici.
Recolzades solament a la fusteria (tot es mou quan la campanes sonen) els pilars de pedra de la torre no pateixen cap vibració greu, ja que són molt fins i estil·litzats. Així, seguint la tradició medieval, tenim una "charpente" aliena per complet a la maçoneria o obra de pedra, proveïda dels seus accessoris i protegida de les intempèries per les mateixes persianes acústiques. La pluja que topa contra les torres, fuetejada pel vent, es troba amb una construcció aïllada ben coberta. L´aigua s´escola d´un porticó a l´altre fins que cau a un passadís a nivell del punt B (passadís dels famosos monstres de pedra) també cobert de plom, que escup l´aigua cap als desguassos de les cobertes de les galeries de pedra exteriors.
Quan el bordó, penjat al punt C del croquis, oscil·la a gran volada, l´oscil·lació d´aquest beffroi és de 5 cm a la part superior, a penes es nota al nivell B i és inapreciable a la base del fustam.
 
També hi ha uns colzes en angle (com unes cantoneres) que eviten els girs del beffroi sobre si mateix (torsió o moviment helicoïdal).
 
Tot i que aquest porta claus de metall (molt grans!) els sistemes medievals no utilitzaven res més que passadors de fusta (olivera, alzina).
 
El bordó és més antic, del temps de Lluís XIV. Fou fet per Florentin Le Guay el 1680 (altres fonts diuen 1681 i altres 1682). pesa 12,8 tones (altres fonts diuen 13t) i 474 kg de batall (altres fonts diuen 488kg). Fou batejada Emmanuelle-Louise-Thèrese. Lluís XIV i la seva esposa foren els padrins.
 
Substitueix els bordons antics.
Aquells eren:  
 
-Marie (1378) pesava uns 6200 kg
-Jacqueline (1395) d´uns 7500 kg donada per Jean de Montaigu, germà del bisbe de París.
 
El 1430 es refon la Marie i es torna a refondre el 1472. Es deixà aquest darrer any a 11000kg i 2,40 de boca, per tant era quasi segur que feia un sol2 (gº), quedant per davant la Jaqueline.  
 
La Jaqueline (que era el nom de la dona de Jean de Montaigu) que havia estat la més gran esdevingué la segona en importància i pes fins que també fou refosa el 1680-81 per Le Guay i Gillot Moreau, quedant altra vegada per davant la Marie amb els seus 12.800kg, encara que perdent el nom i dient-se a partir d´ara Emmanuelle-Louise-Thèrese. Dóna un fa2 alt (fº).  
 
Així quedaren les coses (Marie 11.000kg i gº 2,40 m any 1472  i Emmanuel 12.800kg i fº 2,61m any 1681) fins a la Revolució. El 1792 es van perdre totes menys l´Emmanuelle, substituta de la Jacqueline, que encara avui podem veure i sentir. La Marie gòtica va córrer un destí funest; va necessitar l´acarnissament de vuit homes durant quaranta dos dies per desaparèixer.

 
A més, la torre nord contenia 8 campanes mitjanes; la fletxa del creuer 7 campanes, a més de tres de civils per a les senyals horàries. Tot va desaparèxier, malauradament, el mes d´Agost de 1792. Eren 20 campanes en total.
 
 
 
 
L´ascensió de la visita comença, però, sota la torre nord. Allí s´arriba a l´estança que hi ha sota el beffroi de la torre nord. Ara hi ha "la cel·la de l´Esmeralda" per allò del màrqueting turístic.
El primer que constata el visitant observador és que per algun lloc pujaven les campanes al seu lloc definitiu...
Pensem que a la torre nord hi ha quatre campanes mitjanes. (aproximadament de 2 tones a 1 tona; crec que són un do-re-mi-fa). Són de Guillaume-Besson, de 1856 (una altra font, menys fiable, parla de 1867, amb bronze de campanes russes preses pels napoleònics a Sebastopol).
A la fletxa del creuer hi ha sis campanes més, lleugeres. Són les tres més grans de Dubuisson-Jollois, de 1854, i les tres restants, del segle XIX, sense que haguem trobat qui les va fer.

Una inscripció ens avisa del que no podem fer.

Fins i tot per entrar al beffroi (estructura interior) cal traspassar les planxes de plom que aïllen les vigues de roure de la humitat. Unes escotilles dónen llum a l´interior

Un croquis del beffroi, refet en gran part sota la supervisió de Viollet-Le-Duc el 1856.
El visitant hi entra a nivell del punt B, la balaustrada exterior.

Un picat del beffroi, cap avall, vers un angle; mesura, de cap a cap, 24,2m i pesa 170 tones.
El bordó, de 13 tones el belluga 5 cm. El bordó penja al punt assenyalat amb una C als croquis anteriors.

Al final, tot té una reecompensa...
 
...i en aquest cas, 12,8 tones netes de recompensa.

El bordó, un Fa2 (fº) de 13t i 2,61m de boca. Esplèndida i d´un so molt lloat.

El batall, de 474 kg de pes. Tenint en compte que no va contrapesat, és molt gran, mooolt!

I per acabar, una vista del sostre de la torre, molt canviat per Viollet-Le-Duc. Es veu el sistema de sonar el bordó: quatre grans grans pedals adjacents al jou, on es deixaven caure els "sonneurs" (uns 10 o 12) que s´agafaven als barratges o baranes que veiem.