|
(i que són reflectits en els mnemònics de la columna dreta)
Aquestes normes serveixen per a posicionar les síl·labes a cantar que són les que, imperativament, ens indiquen quins intervals hem de fer, essent aquest sempre de un to entre síl·labes consecutives, excepte entre mi i fa que és sempre d'un semitò. L'aplicació d'aquestes normes són en la pràctica l'única possibilitat que tenim per a saber quins semitons s'han de cantar o tocar en la música anterior al 1600, no té sentit que vulguem aplicar unes normes posteriors que, a l'època, ni es coneixien ni tenien vigència. Complementàriament hom establí normes pràctiques de fàcil utilització, algunes les trobem descrites en tractats, d'altres es dedueixen per l'observació de partitures i tabulatures de la mateixa peça: Cal començar observant si hi ha un B mol a la clau, cosa que ens determinarà, quan no estem en la posició de "natura" (corresponent a la de l'actual solfeig), la posició que ens permeti arribar cantant el màxim de tros possible sense haver de fer mutança és a dir, sense canviar la propietat (la posició de l'hexacord). Si cal fer mutança, s'intentarà fer-ho fora de les frases. Això es refereix a una nota superant d'un grau l'hexacord en que ens movem, que serà en qualsevol cas un fa, tornant a la propietat anterior i, així, no fer mutança. Aquesta regla és particularment important ja que és la principal responsable dels xocs harmònics habituals i característics en la música del segle XVI i que els criteris posteriors tendeixen a eliminar - erròniament. En els salts melòdics de quarta, quinta i octava la regla és de cantar la mateixa síl·laba per les dues notes - un exemple el tenim en la missa Mi-Mi de Johannes Ockeghem. En cas d'accident cal donar a la nota el nom de mi o fa segons es tracti d'un diesi o un bemoll, tornant inmediatament a la posició que l'hexacord tenia abans de l'accident (per tant, sense fer mutança). En les notes de mutança és habitual canviar de síl·laba durant la nota, dient primer l'una i després l'altra. Segons Zarlino, una regla a seguir a l'escollir les síl·labes a cantar és d'acostar-se el més ràpidament possible a la nota final de la frase, tenint tendència doncs a saltar a ut re o mi quan s'ascendeix i a la sol o fa quan es descendeix. |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||