Aquesta primavera hem creuat amb bicicleta l'anomenat "desert de Calanda". És una extensió d'uns 60 quilòmetres quadrats, on tot i res pot succeir. En aquesta immensa planura es troben diverses vies de tren, la majoria d'elles en desús. Nosaltres vam triar per al nostre viatge la que unia les terres del Baix Aragó amb la Terra Alta de Catalunya: l'antic "Ferrocarril del Valle de Desfan". Abandonat des dels anys seixanta,  recorria en tota la seua amplitud la base del massís dels Ports de Besseit abans d'unir-se a les aigües de l'Ebre, en un traçat d'uns 150 quilòmetres que ara es troba en fase de restauració per a ús de cicloturistes i agricultors.

 Es tracta d'una de les anomenades Vies Verdes, les quals aprofiten instal·lacions que ja no s'utilitzen  de les  vies de tren per a convertir-se en carrils de gran recorregut còmode i segur per al trànsit de bicis,  en  zones on el turisme rural i la Naturalesa  ofereixen els seus atractius..

Tot va començar de la manera més simple, veient una fotografia que invitava a la contemplació. El titular TEROL EXISTEIX acompanyava una imatge llena d'immensitats desèrtiques, inacabables planures fonent-se amb l'horitzó i en primer pla  una estació ferroviària en ruïnes, al costat d'una inexistent via d'un inexistent tren. Mai va haver-hi passatgers en aquestes estacions, ni presses. Ni tan sols es va arribar a instal·lar cap rail: tan sols el silenci que porta el vent, quan no xoca amb nada ni amb ningú. Luis Buñuel es va inspirar en aquests paisatges, a la seua atmosfera i en les seues gents per a crear aqueix ambient propici, oníric del surrealisme. I és que aqueix mirar a totes direccions, a l'infinit, recrea la ment cap a la imaginació i el miratge.

Així, vam arribar amb tren a La Pobla d'Híjar,  i ens vam lliscar amb les nostres bicis entre la gentada que es preparava aqueix Dijous Sant per a fer sonar els tambors durant tota la nit; costum ancestral que es perd a la foscor dels temps. La lluna plena va vetlar els nostres somnis en l'ermita que s'eleva en un tossal a la sortida del poble, i des d'allí ens arribava llunyà el sord retrunyir dels tambors.

Vam despertar a l'alba i ens vam posar en marxa, rumb al següent poble anomenat Urrea, una xicoteta localitat on nos vam abastir d'aigua a la seua font, ja que el sol començava a escalfar el matí , i vam prosseguir passant davant de figures petrificades de tamboriners fins a Albalate de l'Arquebisbe, on sí que vam poder veure de prop i sentir la "tamborrada". Tot el poble, els xiquets, els veïns, tots al mateix compàs i en l'estómac, colpejant, la vibració de la vida mateixa.

Vam continuar amb el nostre pedaleig i vam passar per "El Bentorrillo", un llogarret de quatre cases antany pròsperes vingudes a menys situat pràcticament al centre d'aquesta extensió travessada per la carretera. A la llunyania, com a únic punt de referència conegut per als nostres ulls, la xemeneia de la central tèrmica d'Andorra. Fem una aturada per a recuperar forces i redefinir la ruta. La carretera no deixa de pujar allunyant-nos del nostre objectiu, per la qual cosa vam prendre pista a partir d'ara per a traçar una tangent imaginària a aquest circule de casasses en ruïnes, soledat, vent, barrancs i set. Finalment un pastor amb les seues ovelles ens orienta i vam aconseguir arribar als límits de la central. Curiosa imatge d'una complexa gairebé lunar amb veus megafòniques sonant al mig del no-res al costat de les "masadas" abandonades;  de corrals o "parideras" afonats enfront de l'alçada de la jove xemeneia. De nou sobre l'asfalt, dos motoristes sorgeixen de sobte d'aqueixa res a tota velocitat i ens sobrepassen de sobte sense avisar . . .  Aquesta és terra de contrastos, i el seu solc de fum prompte deixa pas a una altra olor més agradable: l'aroma de les bresquilleres en flor.

Old a Calanda, és mitja vesprada i aquí han estat tota la nit sense dormir. És Divendres Sant i el poble està abarrotat de gent cansada, però la menjada-sopar ens reposa, i abelleix passejar ara pels seus carrers . . . hi ha una que s'anomena Luis Buñuel . . . comprar algun record . . .  un tambor més gran que una persona . . . una altra estació en ruïnes . . . No és temporada de bresquilles, però sí que els vam aconseguir confitats en un flascó, i els vam prendre com a sopar al costat de la nostra botiga de campanya plantada a l'abric dels tambors en la distància, el seu sabor és almivarat, dolç, deliciós.

Vam despertar davall els arbres: Avui ens queda una bona tirada i tenim ganes de veure l'antiga via. Vam passar per Castelserás, pel seu pont de pedra, i al cap d'uns quilòmetres de xicotets camins i horts per a evitar carreteres, vam albirar Alcanyís sobre un tossal. Ciutat gran i important fundada al voltant d'una altra alta torre, amb les seues cases color ocre-terra rodejant-la.

Aquí el Sol ens crema, però també ens reconfortarà la visió de la via. La vam prendre sense aturar, i ens vam llançar a descobrir-la sorpresos pel seu bon estat per al trànsit i per la longitud d'algun dels seus túnels:  el més llarg ens deixa glaçada tant per la temperatura com per la sensació d'inacabable que provoca el veure la sortida des del principi fins al final: Per fi la llum!. A l'estació abandonada de Valdealgorfa una agradable brisa ens refresca la pell al mateix temps que vam prendre quelcom d'aliment per a seguir, després d'aquests vint quilòmetres de Sol abrasador i d'alguns cotxe.

Vam seguir amb un altre túnel sinuós i tornem a veure una altra estació, la de Valjunquera; encara que el poble no és visible perquè es troba a l'altre costat d'un tossal, a uns tres quilòmetres. A partir d'aquí les coses es compliquen: la via s'estreny i les canyes comencen a aparèixer als marges. També el soroll de la "civilització" es fa evident, perquè la carretera està pròxima a la via en aquest tram. El recorregut és ara descendent, però la dificultat de l'empedrat impedeix que puguem avançar amb la velocitat que desitjaríem. Després d'una corba apareix una altra estació, i llavors el veiem: fins aquí hem arribat. La següent aturada seria Torre del Compte, però a pesar de no trobar-se massa lluny (com a màxim uns cinc quilòmetres per la via) l'estat de la plataforma ens fa desistir de continuar per ella: Han llevat els rails i la resta no l'han tocat.  Valdeltormo es troba a uns tres quilòmetres per bona carretera, de manera que vam aprofitar la baixada per a fugir de la tempestat que s'acosta rellampegant entre les muntanyes.

Comença a tronar, i la nit se'ns ve damunt. Que sort! Un corral ens alberga just quan comença a ploure, estem famolencs i vam preparar un sopar calent al costat del va riure Matarraña. Demà ... Catalunya!Després d'una reconfortant nit ens posem en marxa de nou. Hem descansat i avui Dissabte anem a remuntar la carretera fins Torre del Compte, on tornarem a comprovar que la via no està arreglada i vam contemplar el seu majestuós pont sobre el Matarraña  per on abans passava el tren.  Vam aturar en aquest bonic racó i al seu bar, vam gaudir de l'esmorzar i vam xarrar amb el seu alcalde, qui ens explica els projectes que tenen respecte a la via. Li fem veure l'important que és com a nexe d'unió entre comarques, i l'està d'acord. Es tracta del tram màs salvatge de tot el recorregut,  amb els desnivells més acusats i tal vegada per això, el que encara no s'ha restaurat. Després d'aquests contactes, vam continuar la ruta dient adéu a Terol, la part més difícil però més prometedora del viatge.

Vam seguir ara una pista que ens han indicat al bar, la qual després de passar per l'ermita  dels Santos ens situa en terreny conegut. Estem enfront de la Penyagalera, i la visió dels Ports de Besseit en tota la seua amplitud ens reconforta. Vam baixar a menjar a Arnes, i  una vegada allí vam començar a trobar-nos ja amb situacions familiars. El refugi està a topall de gent i vam rebutjar la idea de dormir en ell. Menjant apareix el nostre amic local i ràpidament ens posa al dia del tram de via que ara recorrerem, ja arreglat i senyalitzat. També ens pareix el tram final del recorregut, gràcies als seus coneixements del va riure Ebre. Vam intercanviar impressions i vam passejar per Arnes, abans de tornar a pujar a les nostres bicis per a recórrer ara un agradable tram asfaltat i tancat als cotxes. També han arreglat els túnels perquè es puguen parir gràcies a l'Energia Solar. I així, abans que es faça de nit, ens vam trobar en un agradable apartament després d'haver deixat caure endropits sobre les nostres bicis durant un parell d'hores, només aturant a Bot per a abastir-nos.

Estem en La Fontcalda, antic balneari, polvorí durant la Guerra Civil, i actual ermita de culte al descontrol molt semblant a Montserrat. Només falten les botigues de souvenirs. Vam gaudir d'una de les seues cel·les, on per fi vam aconseguir dutxar-nos i  refrescar-nos una vegada que ja tenim clar la resta del recorregut

Vam concloure entre nosaltres que en aquest tram de via arreglat falten de mitjos de seguretat, sobretot quan s'encreuen ponts o es recorren corbes suspeses sobre el va riure, ja que han deixat les antigues baranes del tren, les quals podrien engolir-se a una persona circulant a velocitat a la vora dels barrancs. Però tot arribarà, en general el que s'està fent és molt positiu, es nota una gran voluntat de promoció d'aquesta via verda comparant-la amb el seu estat fa tres anys, quan la vam recórrer per primera vegada.

Ara les estacions abandonades se succeeixen sense pausa, i a més estan més netes. Pinell de Brai, Benifallet  i per fi vam arribar al Va riure Ebre, on la barca que ens havia esmentat el nostre amic ens recull i navegant per les seues aigües podem relaxar-nos després de tres dies de ruta sense parar. Vam navegar a favor de corrent, i davant de nosaltres s'obrin nous paisatges a cada replec del va riure. Xerta, amb el seu impressionant azud, construït pels àrabs originàriament; el seu canal que permet la navegació travessant-lo, Tivenys on una paella ens restableix de tot, Bitem amb el seu plàcid aspecte imerturbable de segles d'aromes a taronger en flor, Tortosa tan pròxima al delta on l'amplitud del mar es fa més que evident ... Han sigut 150 quilòmetres de pedaleig sense deixalla, on la bellesa s'assega més que veure's, una carícia per als sentits acostumats a una altra realitat..

Ara si, una estació de tren plena de vida  ens torna a la "civilització". Sempre serà un fins després i mai un adéu a aquestes terres.